L' art de projectar...

" arquitectura de límites difusos "

2008-06-11T14:14:00.007+02:00

El vincle entre lo extern i lo intern, incloent el límit, consisteix en la comunicació. A la inversa, podria dir-se que la comunicació va néixer a través del límit .

Toyo Ito en aquest assaig reflexiona sobre el concepte de l’espai en l’arquitectura del s. XXI: per una banda, tot i que defensa els orígens del moviment modern, es pregunta del perquè de la no contextualització i l’”encapsulament” de l’espai en l’actualitat. També defensa la necessitat d’un canvi de principis en pro d’una nova arquitectura a conseqüència de l’entrada de nous elements com el poder de la tecnologia, la informació i el consum. Trets cabdals per entendre la globalització.

Aquesta nova percepció de la vida i de la realitat necessita de noves experiències de lo construït.

Mitjançant el concepte de límits difusos ens ofereix les claus essencials per a entendre els fonaments de la seva obra: Una arquitectura que busca límits tous capaços de reaccionar davant l’entorn natural, així com capaç de transformar el programa en l’espai i que s’esforça per assolir la transparència i la homogeneïtat, sense deixar de costat a la importància d’introduir característiques especials del lloc.

Aquest breu assaig consta de quatre apartats:

1- El cos ampliat pel moviment mecanicista modern

2- Disneylandia com a símbol d’encapsulament

3- El caràcter flotant requerit pel cos del moviment electrònic modern

4- Arquitectura de límits difusos

títol Arquitectura de límites difusos autor Toyo Ito editoral Gustau Gili
valoració + + + + + + + + + +

ai, ai, ai...aiR BERLIN!

2008-06-07T14:34:00.005+02:00

Em considero un clar seguidor de l’hoquei damunt patins i en especial del Reus Deportiu.

Ahir es va disputar el tercer partit de la final de la lliga entre el Reus i el Barça. Des d’aquí vull felicitar als jugadors pel grandíssim espectacle que es va veure i que han posat la final 2-1 a favor del Reus.

No obstant, aquesta no és la real causa del perquè dedico una notícia al meu blog.

El partit es va transmetre en directe pel canal 33, i van haver 2 fets que em van donar molt a pensar: els jugadors del Reus, Toni Sánchez i José Luis Negro Paéz, asturià i argentí, respectivament, van ser entrevistats durant la retransmissió, i tots dos van mostrar un perfecte i acurat català. Fantàstic! Però tampoc no és que li vulgui donar més importància de la que té.

El fet en sí, són les dures - innacceptables- declaracions que va pronunciar Joachim Hunold, director general d’Air Berlin, sobre el català.

El precedent que va originar aquestes frases tan desafortunades va ser degut que el Govern de les illes Balears va recomanar i motivar l’ús del català a les companyies de vol que operen en el context de les Illes.

El que em sorprèn és el fet que un alemany, resident a Alemanya, mostri tant d’odi respecte a una llengua i un territori que ni li va ni li ve..., ans el contrari, el fa cada dia ser més ric. No puc entendre aquest fàstic i menyspreu cap a nosaltres.

És conscient aquest home, que ha insultat a uns quants milions de persones?

He començat parlant del Toni i del Negro. Clar exemple de normalitat lingüística, on ells, de forma voluntària, han decidit aprendre una nova llengua; la llengua del seu País d’acollida.

Sr. Joachim Hunold: Teniu la sensibilitat d’un microbi. Sou conscient dels insults, de forma gratuïta, que hem rebut? Perquè ha calgut unes declaracions tan despectives? Que us hem fet a vosaltres?

Em sap greu, però amb mi heu perdut un client.

" Franco no estudió en West Point "

2008-06-07T13:17:00.005+02:00

El meu pare està orgullós d’haver jurat la Constitució dels Estats Units. Desconec perquè, ja en plena democràcia, no la juren els militars espanyols; potser encara la consideren una cosa de civils. Sempre em perdo en les qüestions morals dels catòlics [...] En 1931, tots els militars, inclòs Franco, van signar un document que deia: ‘Prometo por mi honor servir bien y fielmente a la República, obedecer sus leyes y defenderla con las armas’. Cinc anys després es van revoltar contra aquella mateixa República, argumentant que defenien a Déu.

Elyse és una estudiant de Califòrnia que aterra per un any a la Universitat de Barcelona per a realitzar una tesis sobre la Guerra Civil espanyola i Francisco Franco.

La protagonista, aspirant a llicenciada en dret i filla d’un coronel d’nfanteria de l’Exèrcit dels Estats Units d’Amèrica, decideix traslladar-se a la ciutat de Toledo, on està ubicada l’Acadèmia Militar d’Infanteria, on Franco va ingressar.

A mesura que es va endinsant en la etapa de formació del futur dictador, Elyse va trobant fortes diferències en el sistema educatiu i doctrinal entre l’acadèmia de Toledo i en la que va estudiar el seu pare, la prestigiosa Acadèmia de West Point.

Mitjançant aquest fil conductor, l’autor, Gabriel Cardona, dóna clares referències de com estaven les relacions entre els militars i el Govern, la doctrina moral que es respirava en l’Exèrcit i en la formació dels futurs soldats, i com tot això, conjuntament amb les relacions familiars, va influir d’una forma cabdal en la vida de Franco.

L’autor, antic militar i cofundador de la Unión Militar Democràtica , actualment és professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Cardona va abandonar voluntàriament el servei després del 23-F.

títol Franco no estudió en West Point autor Gabriel Cardona editorial Comunicación y publicaciones

valoració + + + + + + + + + +

" Todos los catalanes son una mierda "

2008-06-06T00:14:00.007+02:00

Mai no havia pensat a escriure les meves memòries, però quan, el dia 23 d’abril de l’any 2001, el rei Joan Carles I afirmava rotundament que el castellà ‘sempre’ havia estat una llengua de trobada i que ‘mai’ no havia estat imposada, vaig pensar que calia rebatre aquesta falsedat, proclamant la veritat sobre la persecució que he patit al llarg de la meva vida pel fet de parlar català i d’estimar Catalunya. Aquest flagell també l’ha sofert la meva generació, i així ha continuat l’intent de destrucció que en tot temps ha exercit l’Estat espanyol sobre la llengua catalana. Malson que persisteix fins avui, en plena democràcia. Aquestes memòries en són el meu testimoni i, alhora, una clara i forta denúncia.

Si tinguéssim que fer un llistat sobre la gent més activa en favor de la defensa del catalanisme polític i cultural, durant la època franquista, un dels noms que hi sortirien sense dubte, és el de Xavier Polo.

Polo, ha volgut deixar per escrit les seves pròpies vivències i fets, on moltes de les quals, han estat clau per mantenir l’esperit i la estima per Catalunya durant el llarg període dictatorial.

Aquestes memòries, comencen amb quatre pròlegs, curts i potents, de Jordi Pujol, Manuel Sayrach, Albert Manent i Joaquim Ferrer.

La composició del llibre consta de sis capítols:

1- Els meus paisatges

2- Les primeres accions clandestines en solitari

3- Un principi de resistència organitzada

4- Campanya “Galinsoga”, els fets del Palau i “Pujol-Catalunya”

5- Els anys de la resistència

6- Els darrers combats

Aquest, finalitza amb un fantàstic apèndix on inclou una petita biografia dels seus referents, tals com Josep Benet, Aureli Maria Escarré, Raimon Galí o Jordi Pujol, entre d’altres. Així com una petita ressenya gràfica dels estris que utilitzaven per a materialitzar amb èxit les seves accions al carrer. Molts d’aquests estris van ser inventats pel propi Polo i Jordi Argemí.

Dins d’aquest llibre, podrem trobar les claus, tan a nivell d’organització, de pensament i d’execució, de campanyes tan destacades com l’afer Galinsoga (autor de la cèlebre frase que ha donat títol a aquestes memòries), la campanya “Pujol-Catalunya”, la vaga de tranvies del 51 i del 53, els fets del Palau, la campanya Escarré-Catalunya, “Volem bisbes catalans”, el segrest de la mare de Déu de Núria, múltiples penjades de banderes, pintades per tot Catalunya i nombroses accions contra actes oficials.

títol Todos los catalanes son una mierda autor Xavier Polo editorial Proa

valoració + + + + + + + + + +

feliç aniversari ?

2008-05-29T01:39:00.007+02:00

Aquests dies, ha sortit publicat l’Informe 2008 d’ Amnistia Internacional en motiu de la celebració del 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Seré molt breu i tan sols posaré de manifest 4 dades, que crec que són molt significatives:

-81 països encara infligeixen tortures o mals tractaments a les persones.

-54 països sotmeten judicis sense les mínimes garanties.

-77 països no permeten parlar amb llibertat d’expressió.

-1 país, no permet als seus ciutadans expressar-se lliurement i a exercir el seu dret per a poder decidir el seu propi futur.

Costa de creure, que la Declaració Universal dels Drets Humans, que va ser adoptada i proclamada per unanimitat durant l’Assemblea General de les Nacions Unides del 10 de desembre de 1948, seixanta anys després, en ple segle XXI, estiguem igual o pitjor.

Creieu que és un feliç aniversari...?

Declaració Universal dels Drets Humans

2008-05-29T01:32:00.009+02:00

Preàmbul

Considerant que el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món;

Considerant que del desconeixement i menyspreu dels drets humans, n'han derivat actes de barbàrie que revolten la consciència de la humanitat, i que l'adveniment en el futur d'un món on les persones alliberades del terror i de la misèria tinguin dret a parlar i a creure lliurement ha esdevingut la més alta aspiració humana;

Considerant cosa essencial de protegir els drets humans amb un règim de dret a fi que l'ésser humà no es vegi obligat al capdavall a rebel·lar-se contra la tirania i l'opressió;

Considerant que és també essencial de fomentar l'establiment de relacions amistoses entre les nacions;

Considerant que en la Carta de les Nacions Unides els pobles han proclamat llur fe en els drets fonamentals de l'ésser humà, en la dignitat i en la vàlua de la persona humana, en la igualtat de drets d'homes i dones, i que s'han demostrat disposats a afavorir el progrés social i a instaurar unes millors condicions de vida dins d'una més gran llibertat;

Considerant que els estats membres s'han compromès a assegurar, en cooperació amb l'Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans, de les llibertats fonamentals;

Considerant que una concepció comuna d'aquests drets i d'aquestes llibertats és de la més gran importància amb vista al ple acompliment d'aquest compromís,

L'Assemblea General

Proclama aquesta Declaració Universal dels Drets Humans com l'ideal comú que tots els pobles i totes les nacions han d'assolir a fi que totes les persones i òrgans de la societat, tenint aquesta Declaració sempre present a l'esperit, s'esforcin a promoure el respecte d'aquests drets i d'aquestes llibertats mitjançant l'ensenyament i l'educació, i assegurar amb mesures progressives d'ordre nacional i internacional llur reconeixement i aplicació universals i efectius, tant per part dels estats membres com dels territoris que jurídicament en depenen.

Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat.

Article 2
Qualsevol persona pot prevaler-se de tots els drets i de totes les llibertats que aquesta declaració proclama, sense cap distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d'opinió pública o d'altra mena, d'origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altra classe. Hom no farà tampoc cap distinció fonamentada en l'estatus polític, administratiu i internacional del país o territori del qual depengui jurídicament la persona, tant si es tracta d'un país o territori independent, com si està sota la tutela, encara que no sigui autònom o que estigui sotmès a qualsevol limitació de sobirania.

Article 3
Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona.

Article 4
Cap persona no està sotmesa a esclavitud o servatge; l'esclavitud i el tràfic d'esclaus són prohibits en totes llurs formes.

Article 5
Cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

Article 6
Tothom i en tot lloc té dret al reconeixement de la pròpia personalitat jurídica.

Article 7
Tothom és igual davant la llei i té dret d'obtenir-ne la mateixa protecció contra qualsevol discriminació que violi la present declaració contra tota provocació a una tal discriminació.

Article 8
Tota persona té dret a un recurs efectiu prop de les competents jurisdiccions nacionals, contra aquells actes que violin els drets fonamentals reconeguts per la constitució o la llei.

Article 9
Ningú no pot ser arrestat, detingut ni exiliat arbitràriament.

Article 10
Tota persona té dret, en règim d'igualtat, que la seva causa sigui portada equitativament i imparcialment en un tribunal independent i imparcial, el qual decidirà tant sobre els seus drets i les seves obligacions com sobre el fonament de tota acusació adreçada contra ella en matèria penal.

Article 11
1. Hom presumeix innocent tota persona acusada d'un acte delictiu fins que la seva culpabilitat hagi estat establerta legalment en el curs d'un procés públic, en el qual totes les garanties necessàries per a la defensa hagin estat assegurades.
2. Ningú no serà condemnat per accions o per omissions que quan foren comeses no constituïen acte delictiu d'acord amb el dret nacional i internacional. Tampoc no s'imposarà cap pena superior a la que era aplicable quan l'acte delictiu fou comès.

Article 12
Ningú no serà objecte d'intromissions arbitràries en la seva vida privada ni en la de la seva família, en el seu domicili ni en la seva correspondència, ni d'atemptats contra la seva fama o reputació. Tota persona té dret a la protecció de la llei contra aquestes intromissions o aquests atemptats.

Article 13
1. Tota persona té dret a circular i a escollir el seu lloc de residència a l'interior d'un estat.
2. Tota persona té dret a abandonar qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.

Article 14
1. En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil i a beneficiar-se'n en d'altres països.
2. Aquest dret no podrà ésser invocat en cas de persecució basada realment en un crim de dret comú, o actes contraris als principis i fins de les Nacions Unides.

Article 15
1. Tot individu té dret a una nacionalitat.
2. Ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva nacionalitat ni del dret a canviar de nacionalitat.

Article 16
1. A partir de l'edat núbil, l'home i la dona, sense cap restricció per raó de raça, nacionalitat o religió, tenen dret a casar-se i a fundar una família. Ambdós tenen drets iguals al matrimoni, durant el matrimoni i en el moment de la seva dissolució.
2. El matrimoni només pot realitzar-se amb el consentiment lliure i ple dels futurs esposos.
3.La família és l'element natural i fonamental de la societat, i té dret a la protecció de la societat i de l'estat.

Article 17
1. Tota persona, individualment i col·lectiva, té dret a la propietat.
2. Ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva propietat.

Article 18
Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret comporta la llibertat de canviar de religió o de convicció i la de manifestar-les individualment o en comú, en públic i en privat, mitjançant l'ensenyament, la predicació, el culte i l'acompliment de ritus.

Article 19
Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres.

Article 20
1. Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques.
2. Ningú no pot ésser obligat a pertànyer a una determinada associació.

Article 21
1. Tothom té dret a prendre part en la direcció dels afers públics del seu país, sigui directament, sigui per mitjà de representants elegits lliurement.
2.Tota persona té dret a accedir a les funcions públiques del país en condicions d'igualtat.
3. La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat dels poders públics; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions sinceres que cal celebrar periòdicament per sufragi universal igual i secret, o seguint qualsevol procediment equivalent que asseguri la llibertat del vot.

Article 22
Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social; té la facultat d'obtenir la satisfacció dels drets econòmics socials i culturals indispensables a la seva dignitat i al lliure desenvolupament de la seva personalitat, per l'esforç nacional i la cooperació internacional, segons l'organització i els recursos de cada país.

Article 23
1. Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció del seu treball i a la protecció contra la desocupació.
2.Tothom té dret, sense cap discriminació, a igual salari per igual treball.
3.Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i per a la seva família una existència conforme amb la dignitat humana, completada, si cal, amb els altres mitjans de protecció social.
4.Tota persona té dret, unint-se amb d'altres, a fundar sindicats i a afiliar-s'hi per a la defensa dels propis interessos.

Article 24
Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades.

Article 25
1. Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri la seva salut, el seu benestar i els de la seva família, especialment quant a alimentació, a vestit, a habitatge, a atenció mèdica i als necessaris serveis socials; tota persona té dret a la seguretat en cas de desocupació, malaltia, invalidesa, viduïtat, vellesa o en d'altres casos de pèrdua dels mitjans de subsistència a causa de circumstàncies independents de la seva voluntat.
2. La maternitat i la infantesa tenen dret a una ajuda i a una assistència especials. Tot infant nascut en el matrimoni o fora d'ell, frueix d'igual protecció social.

Article 26
1. Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en el grau elemental i fonamental. L'ensenyament elemental és obligatori. Cal que l'ensenyament tècnic i professional sigui generalitzat, i que s'obri a tothom l'accés als estudis superiors amb plena igualtat per a tots amb atenció al mèrit de cadascú.
2. L'educació ha de tendir al ple desenvolupament de la personalitat humana i al reforçament del respecte dels Drets Humans i de les llibertats fonamentals. Ha d'afavorir la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i tots els grups socials o religiosos, i la difusió de les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.
3. El pare i la mare tenen, amb prioritat, dret a escollir la classe d'educació de llurs fills.

Article 27
1. Tota persona té dret a prendre part lliurement en la vida cultural de la comunitat, a fruir de les arts i a participar del progrés científic i dels beneficis que en resultin.
2. Qualsevol persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions científiques, literàries i artístiques de què sigui autor.

Article 28
Tota persona té dret a que regni en el medi social i internacional un ordre que permeti d'assolir amb plena eficàcia els drets i les llibertats enunciats en aquesta declaració.

Article 29
1. Tota persona té dret a uns deures envers la comunitat en la qual, només, li és possible el lliure i ple desplegament de la personalitat.
2. En l'exercici dels drets i en el gaudi de les llibertats ningú no està sotmès sinó a les limitacions establertes en la llei, exclusivament en l'ordre a assegurar el reconeixement i el respecte dels drets i de les llibertats alienes, i a fi de satisfer les justes exigències de la moral, de l'ordre públic i del benestar general en una societat democràtica.
3. Aquests deures i aquestes llibertats mai no podran ésser exercits contra els fins i els principis de les Nacions Unides.

Article 30
Cap disposició d'aquesta declaració no pot ésser interpretada en el sentit que un estat, un grup o un individu tinguin dret a lliurar-se a una activitat o a cometre un acte encaminat a la destrucció dels drets i les llibertats que s'hi enuncien.

no vull seguir caminant pel passeig del silenci...

2008-05-20T21:21:00.007+02:00

El sentiment que produeix el silenci pot ocasionar diferents tipus d’accions i de reaccions.
El silenci, sovint, produeix un efecte de benestar, de pau, de calma, de repòs...
El silenci, a vegades, pot induir a la por, a la timidesa, i fins i tot, a la mort.

En èpoques passades, el silenci estava en l’ordre del dia. Ningú aixecava la veu. La gent, per temor a possibles represàlies, es quedava en silenci. Ningú denunciava actes totalment antidemocràtics. Ningú denunciava la imposició. Ningú denunciava la injustícia.

Hem mal viscut molts anys en silenci. Tan sols petits grups heroics de persones no es resignaven a caminar pel passeig del silenci. Tan sols uns pocs gosaven a cridar.
En gran mesura, gràcies a aquests petits grups que feien uns immensos exercicis d’honestedat i de justícia, avui podem cridar.

I així ha de ser, em de continuar el seu exemple i cridar, cridar ben fort.

Si sentíssiu frases tals com: ¡a mi me hablas en castellano!, o ¡Fuera de mi bar, este es mi local i aquí se habla en castellano!, o ¡mira que niño tan gilipollas! .Us quedaríeu en silenci? Crec que no...

Doncs aquestes frases, i d’altres, són les que va tenir que sentir un amic meu de Reus aquest passat dissabte a un bar de Salou. A més, per més inri, es tracta d’un pub irlandès-escocès.

Perquè ens em de callar i adoptar la postura del silenci davant de situacions d’aquesta mena?

injustament, aquest amic, va ser expulsat del local, per la única raó de voler exercir el seu dret de parlar en el seu idioma, el català. La mestressa el va “acomiadar” al·legant que no acceptava que ningú li parles en català, tot i que ella, es jactava de saber-lo perfectament.

En situacions d’aquesta mena, el silenci pot desencadenar en un estat de por, de timidesa, i fins i tot de mort. Com que no accepto que sigui així, jo vull cridar.

Si un dia camineu per Salou, i us trobeu un pub anomenat THE HOLE IN THE WALL, canvieu ràpidament de vorera: us trobareu en el passeig del silenci...

" Gaudí i la Sagrada Família "

2008-05-18T14:40:00.009+02:00

“No ens hem de deixar desviar per l’afany d’ésser originals. Tothom ha de recolzar-se en el que ja s’ha fet, i aquell qui no ho faci així no arribarà enlloc i caurà en tots els errors que han estat comesos al llarg dels segles. No hem de menysprear l’ensenyament del passat ”

Cèsar Martinell, antic company, home de confiança i ajudant de Gaudí, va recopilar, al llarg de la seva col·laboració amb l’Arquitecte, una immensa quantitat d’escrits on transcrivia les seves vivències amb Antoni Gaudí.

És per això, que passat un període llarg des de la mort del geni, va decidir publicar un recull d’aquests escrits, per tal d’apropar el pensament i les vivències de Gaudí a la resta de la gent. Volia mostrar a les persones la veritable persona del geni.

El primer text, recau en el dia que Martinell el va conèixer, el 23 de gener de 1915. A partir d’aquest punt, poc a poc, va anar començant una amistat fins el dia en que Gaudí va morir, el 10 de juny de 1926.

Els textos escollits, en el que hi ha un enllaç vertebrador: la Sagrada Família, tracten de diversos temes i camps. És per això, que aquest llibre és tan ric, ja que facilita entendre tan el món intern com l’extern de Gaudí, en el si d’un tot.

Aquests textos parlen des de comentaris constructius de Gaudí, les idees on ell es recolza per entendre l’art i l’espai, el simbolisme de les façanes, escultures i torres de la Sagrada Família, el seguiment de les obres, teories arquitectòniques, visuals i espacials, fins el seu empresonament per defensar el català i la seva forma d’entendre el comerç, la indústria, la política i Catalunya.

títol Gaudí i la Sagrada Família autor Cèsar Martinell editorial Cossetània
valoració ++++++++++

Poema Electrònic

2008-05-12T15:16:00.003+02:00

En motiu de la Exposició Universal de Brussel·les de 1958, el pavelló Philips contenia en el seu interior una obra acústica-visual titulada “Poema Electrònic”.

La redacció del projecte i la seva construcció va anar a càrrec del pare de l’arquitectura moderna, Le Corbusier, conjuntament amb el músic-enginyer i arquitecte Iannis Xenakis. Edgar Varèse i W.Tak, tècnics de l’empresa Philips, van ser els responsables de la música, i l’editor Jean Petit i el cineasta Philippe Agostini van seleccionar les imatges i es van encarregar de la filmació del document cinematogràfic.

Aquesta obra, que estava acompanyada per una bateria de 425 altaveus, estava plena de simbologia, on mitjançant la mescla de llums, sons, veus, imatges i música electroacústica, segons les pròpies paraules de Le Corbusier: “El Poema Electrònic pretén mostrar, en el si d’un tumult angustiós, a la nostra civilització en el seu camí cap a la conquesta dels temps moderns”.

La estructura visual és la següent:

Seqüència 1- Gènesis (0"-60")
Seqüència 2- De la matèria a l’esperit (61"-120")
Seqüència 3- De les profunditats de l’Alba (121"-204")
Seqüència 4- Els Deus fets pels homes (205"-240")
Seqüència 5- Així floreix la civilització (241"-300")
Seqüència 6- Harmonia (301"-360")
Seqüència 7- Per a tot el món (361"-480")

" las tres españas del 36 "

2008-05-09T01:16:00.005+02:00

" Si nuestros objetivos han de lograrse en algún caso por la violencia, no nos detengamos ante la violencia. Porque ¿quién ha dicho –al hablar de todo menos la violencia- que la suprema jerarquía de los valores morales reside la amabilidad? ¿quién ha dicho que cuando insultan nuestros sentimientos, antes que reaccionar como hombres, estamos obligados a ser amables? Bien está, sí, la dialéctica como primer instrumento de comunicación. Pero no hay más dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia o a la Patria. ” José Antonio Primo de Rivera, el 29 d’octubre de 1933 en motiu de la inauguració de la Falanje Española

Tradicionalment, sempre s’ha referit el període de la guerra Civil, com la divisió d’Espanya en dos: las dos españas.
No obstant, el pas del temps i un anàlisi més distanciat han anat desvelant que es va tractar d’un conflicte molt més complex i en aquesta pluralitat destaca amb entitat pròpia una tercera Espanya: la dels qui no van creure en l’enfrontament, els que intuïen que victòria o derrota eren sinònims de genocidi.

Paul Preston, que actualment és catedràtic “Príncep d’Astúries” d’història contemporània espanyola, ha escollit a nou personatges referents d’aquest període, però enquadrant-los a la llum de la nova perspectiva.
Així es podria parlar d’un grup que inclouria a “abstencionistes de la guerra” com Salvador de Madariaga, Manuel Azaña, Indalecio Prieto i Julián Besteiro.
Dolores Ibárrubi, encarna al grup dels “vençuts”, i Francisco Franco, Millán Astray, José Antonio Primo de Rivera, i la seva germana, Pilar, els dels “vencedors”.

Tal com diu Preston, avui les dos espanyes del 36 s’han convertit en la de la tercera Espanya del consens democràtic.

Aquesta obra, composada per nou biografies, és ric en dades, noms propis, anècdotes, fragments de textos i discursos, accions i curiositats. Tot i la basta informació, és un magnífic treball, on tot, conforma un únic: la insostenible situació que va acabar amb la guerra i la posterior dictadura.

Per finalitzar, m’agradaria que quedés palès el que va pronunciar, geni i figura on els hi hagi, Millán Astray en motiu de la celebració del Día de la Raza el 12 d’octubre de 1936. El que no entenc, és que a dia d'avui es prohibeixin partits polítics i alhora, que encara quedin símbols franquistes...

"¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco i Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación! ¡ El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en carne viva y sana como un frío bisturí!"

títol Las tres españas del 36 autor Paul Preston editorial Círculo de lectores

valoració ++++++++++

" Antoni Gaudí "

2008-05-08T18:50:00.020+02:00

" Els catalans tenen un sentit de plasticitat, que és el que proporciona una idea del conjunt dels objectes i del seu emplaçament relatiu. El mar i la llum mediterranis proporcionen aquesta qualitat tan admirable; i és per aquesta causa que les coses reals no les enganyen sinó que les instrueixen.
Els castellans, en canvi, no tenen aquesta equilibrada percepció. Ells són, respecte els catalans, el que els ciclops eren respecte els grecs. Els ciclops no tenien més que un ull. Així els succeeix als castellans: es donen compte de la existència de les coses, però no adivinen la situació. No veuen la imatge clara sinó un fantasma de la imatge ”

Aquesta biografia, publicada el 2002 en motiu del 150 aniversari del naixement d’Antoni Gaudí i Cornet, és obra del professor d’arquitectura Gijs van Hensberg.

Aquest treball és una bona eina per començar a desxifrar i a endinsar-te en el món d’aquest artista genial.

És una biografia rigorosa i ben documentada, on l’autor ha sabut compondre un retrat únic de l’home, des dels anys d’infància i formació fins a l’artista devot consagrat a la seva obra; de l’arquitecte total, amb un anàlisi del seu estil i dels seus edificis; i també del context social i històric i totes les circumstàncies que van marcar la trajectòria d’aquest geni del segle XX.

He de confessar, que en els transcurs de la meva lectura, cada cop m’anava emocionant més, fins al punt, que en arribar a l’episodi final de la seva mort, no vaig poder evitar que em derramés alguna llàgrima.

Com podeu deduir, aquest reusenc em va captivar. Acte seguit, vaig dirigir-me al prestatge per encetar un nou llibre: Gaudí i la Sagrada Família...

títol Antoni Gaudí autor Gijs van Hensbergen editorial Plaza Janés

valoració ++++++++++

el Tribunal Constitucional comptarà amb una majoria de magistrats progressistes

2008-03-14T01:39:00.005+01:00

El ple del Tribunal Constitucional (TC) ha estimat per majoria la recusació dels magistrats de caràcter conservador Roberto Garcia - Calvo i Jorge Rodríguez - Zapata.

Això que vol dir? Doncs que en certa manera és una esperança, ja que amb l' "explusió" d'aquests dos magistrats, ara el TC, presidit per la magistrada María Emilia Casas, comptarà tan sols amb vuit membres, tres dels quals amb un perfil conservador i cinc de caire progressista.

Aparentment, com ja he esmentat, és un motiu d’esperança per al poble català, ja que aquest fet pot decantar finalment la balança per l’aprovació definitiva del nou Estatut.

De totes formes, tot i el nou aparent perfil progressista del TC, no cridem encara victòria. Hi ha viatge que recórrer encara.

com a convergent, content; com a català, abatut

2008-03-11T15:05:00.005+01:00

Un gust agredolç m’ha deixat aquestes eleccions i de retruc alguna que altra preocupació.

Com a convergent estic content, no per donar molts salts d’alegria, però si d’algun. Hem guanyat un diputat, per tan hem millorat els resultats anteriors i ens mantenim com a tercera força al Congrés.

Com a català estic abatut, decepcionat i trist. No puc entendre com els catalans em donat tant poder al PSOE, i quan dic el PSOE estic dient el PSC ja que des de fa temps són el mateix, quan per culpa d’aquests els catalans hem patit un retrocés espectacular en molts àmbits:

Hem patit la pitjor etapa des del retorn de la democràcia: caos a l’Aeroport del Prat, caos en les Rodalies, apagades de llums, esvorancs, AVEs.
Hem patit la etapa de més enganys: “ Apoyaré el Estatut de Catalunya que apruebe el Parlament de Catalunya...”
Hem patit la etapa de més insults i burles: “ antes partía que doblá”
Hem patit la etapa més inestable políticament parlant: eleccions anticipades a Catalunya degut al “ catxondeo” portat pel tripartit. I un altre cop constitució del mateix tripartit.
Hem patit la etapa de més incoherència portada per un govern de la Generalitat: ja ho sap la gent que el que els socialistes votaven al Parlament, a Madrid votaven tot lo contrari ?
I l’Estatut retallat? A on està? I el traspàs de les competències pactades? A on estan?
En fi...ha estat la etapa menys prospera pel que fa als interessos de Catalunya, i els màxims responsables d’aquesta etapa mediocre han estat el Montilla i el seu govern i el Zapatero.

Per aquests fets i per molts altres, no puc entendre els resultats d’aquestes eleccions. Que està passant a Catalunya? Ens prenen el pèl des de Madrid, però ara entenc perque ens el prenen... perque nosaltres ho volem. Per tan la culpa és nostre. Després la gent que no es queixi, perque el dia per queixar-se és el dia de les eleccions. Hem donat un xec en blanc a Madrid a canvi de burles, menyspreu i de promeses incompletes.

Com a independentista també estic abatut...tot i que no hi crec ni amb la doctrina d’ ERC ni aprovo moltes de les coses que prediuen, no deix de ser un partit que lluita per un objectiu comú al meu: plena sobirania per Catalunya.
No obstant, entenc i comprenc el retrocés d’Esquerra. També entenc el disgust dels seus simpatitzants: no els hi perdonen haver entregat la Generalitat a Espanya. Això té un preu! I ara l’esteu pagant!
Espero i desitjo que es donin compte d’una vegada que han perdut el rumb i el perfil propi, i que necessiten rectificar ja. Un canvi en la seva cúpula podria ser una bon començament.

Com a demòcrata estic preocupat: cap a on anem? Anem cap a un bipartidisme on els partits menors no tenen cabuda. On les minories no tenen veu. Em preocupa realment. Em preocupa i em sap greu que el PSOE monopolitzi el vot d’esquerres. Com a demòcarata estic realment preocupat. També em sap greu els resultats de Izquierda Unida i l’anunci de LLamazares.
El PP i el PSOE s’estan carregant la democràcia mitjançant eines tan poc ètiques com la por i l’engany.

Ara més que mai els catalans hem de començar a prendre decisions fortes, valentes i unitàries. Només així podrem començar a enfocar el nostre futur, el futur de la llibertat i d’una societat més justa. Jo apel·lo per una Catalunya lliure. Qui més la vol ?

benvinguda Enciclopèdia, i ara...actualitza't !

2008-03-05T22:25:00.008+01:00

L’Enciclopèdia, la versió internauta de l’ Enciclopèdia Catalana, ja és aquí. Ja la podem consultar via Internet de forma gratuïta. És una gran noticia per a totes les persones que utilitzem la llengua catalana. És una gran iniciativa.

Dedueixo que degut al morbo polític d’aquestes darreres setmanes, la primera recerca que vaig realitzar va ser Kosovo. No hi havia cap canvi ni cap actualització sobre la seva independència. Entenc que ha estat molt recent i que encara no s’ha actualitzat.
La segona consulta va ser Joventut Nacionalista de Catalunya, el resultat...el següent:

Organització política juvenil creada per l'abril del 1980 a Platja d'Aro, a partir bàsicament de les Joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya, existents des del 1976. Reivindica el dret d'autodeterminació i la idea dels Països Catalans, es defineix pacifista i ecologista, treballa per desenvolupar la consciència nacional dels joves i se situa a l'esquerra de CDC, a la qual dóna un suport crític. N'han estat secretaris generals Ramon Camp —fins el 1982—, Joan Oliveras (1982-84), Enric Ticó (1984-86) i Lluís Recoder, i publica des del 1982 la revista "Seguem".

Tot el que explica sobre la JNC és cert, no obstant, si ningú mediàticament ens ha enganyat, estem al 2008,no ? Doncs com és que la última referència com a Secretari General és el Luís Recoder ? i el Jordi Martí (1988-1989), i el Carles Campuzano (1989-1994), i el Josep Rull (1994-1998), i el Jordi Xuclà (1998-2000), i l’Albert Batalla (2000-2004), i l’actual, el Jordi Cuminal ?
Un altre aspecte que també m’ha sobtat és: ...i publica des del 1982 la revista “Seguem”. Jo mai he vist aquesta revista, i em consta que no la seguim fent des de fa molts anys.

Així doncs, enhorabona per aquesta iniciativa tan esplèndida de posar a l’abast la cultura a tothom, però siusplau...actualitzeu-la! Porteu un retard de 22 anys!

el viatge ascensorial d'un polític

2008-02-29T03:29:00.007+01:00

Mai m’havia formulat si jo tenia alguna semblança o compartia quelcom amb Manuel Azaña. Després d’haver pinzellat la vida política d’un dels fundadors de la II República, he descobert que si, que comparteixo la mateixa forma d’entendre la vida o el cicle d’un polític.

Aquest text d’ Azaña està extret del discurs que va realitzar el 30 de setembre de 1932 a Santander:

Jo no concebeixo la política com una carrera personal i, ni tan sols com una professió en la qual s’hagi d’anar ocupant posicions pel simple transcurs del temps i que s’exerceixi uns cops al poder i unes altres a la oposició, passant pels torns d’adversitat o prosperitat que els vaivens de la política porten en si mateix. Jo no la concebeixo així. La concebeixo com una ascensió cada cop més forta i difícil cap el lideratge, cap a la direcció del País, cap a la imposició per la convicció davant la opinió pública de les idees que a nosaltres ens mouen i ens semblen millors, sempre que la opinió les accepti, les aprovi i les sostingui. I en aquesta ascensió [...] el que s’ha de fer es esgotar-se, rendir la màxim utilitat, i quan el partit o un mateix està esgotat o esterilitzat, el millor és marxar i acabar la vida on un no destorbi, deixant que altres ocupin el lloc.

" Saber ver la arquitectura "

2008-02-29T02:45:00.008+01:00

“El públic s’interessa per la pintura i la música, per l’escultura i la literatura, però no per l’arquitectura. Un intel·lectual s’avergonyiria de no conèixer un pintor de la categoria de Sebastiano del Piombo i es tornaria pàl·lid si l’acusessin d’ignorar un quadre de Matisse o una poesia d’Éluard, en canvi confessaria sense cap complex de no saber qui és Bountalenti o Neutra ”

Aquest llibre, de l’historiador i arquitecte Bruno Zevi, va ser escrit a l’any 1948. Tot i la distància aparent en l’àmbit temporal, permeteu-me que us digui que no, que tot i els 60 anys de diferència és un llibre totalment contemporani i vàlid on planteja reflexions per ajudar a les persones a entendre l’arquitectura.
Permeteu-me també que us digui, que és llibre totalment crític i transgressor, crec que és un llibre de referència per a qualsevol persona que li interessi aquesta matèria.

Aquest assaig consta de varies parts, totes relacionades entre sí mitjançant un viatge continu sobre el pensament i l’essència de l’arquitectura.
En el primer capítol, La ignorància de l’arquitectura, fa una dura crítica sobre la desconeixença i els valors de la arquitectura.
En el segon capítol, L’ espai, protagonista de l’arquitectura, defensa una clara postura sobre la veritat de l’espai com a nucli total de l’arquitectura.
A continuació, en La representació del l’espai, posa en crisi la forma de com els arquitectes representen gràficament la arquitectura. Aquesta part, sense cap mena de dubte és d’un valor sublim, on mitjançant la planta de Sant Pere de Roma elabora un discurs i un exercici de síntesi gràfica per tal de qüestionar el mètode bidimensional (plantes, alçats i seccions ).
En el següent capítol, Les diverses edats de l’espai, analitza la evolució espaial en diferents èpoques i estils al llarg de la història.
En l’últim capítol, Les interpretacions de l’arquitectura, analitza les tres categories que s’han de tenir en compte per a la realització d’una bona interpretació espaial, aquestes són les relatives al contingut, les fisicopsicològiques i les formalistes.

Com ja he donat a entreveure, crec que és un llibre apassionant i, en certa manera, revolucionari. Almenys a mi, em va impactar gratament en molts aspectes. Gràcies Zevi

títol Saber ver la arquitectura autor Bruno Zevi editorial apóstrofe

valoració ++++++++++

respectar Catalunya

2008-02-24T18:13:00.008+01:00

Com tots vosaltres sabeu l'inici de campanya ja és aquí. Estem en plena campanya. El lema que jo defensaré és El teu vot farà respectar Catalunya. Crec que més que un eslògan publicitari és una dura i sincera veritat.
Fa ja uns anys que tenim un govern a Catalunya que ha propiciat aquesta falta de respecte per als catalans. Ara més que mai hem d’unir-nos i demostrar a Espanya que s’equivoquen llargament. Hem de fer-nos respectar! Estem ja cansats de les burles i del menyspreu de Zapatero, Álvarez i demés.

Aquesta falta de respecte em va fer recordar aquella ocasió, ja fa anys, quan vaig anar amb l’escola a visitar el palau de la Generalitat i el Parlament.
Ho recordaré tota la vida...en entrar a Palau, ens van fer seure en una espècie de sala. Tan bon punt ja estàvem ben asseguts, van projectar un vídeo i...ostres! Vaig veure per primera vegada el discurs de Pau Casals a l’ONU. Em va meravellar.

Crec que el discurs de Casals ens ha de servir d’estímul, d’energia, de passió desenfrenada per fer que sortim tots al carrer a reclamar el respecte del nostre País. Ja s’han acabat les burles! Ens hem de fer respectar, i només ho aconseguirem si fem escoltar la veu de Casals i la nostra a Madrid, i la millor forma és votant el proper 9 de març. Si Casals pogués, estic convençut que ho faria.

" La casa: forma y diseño "

2008-02-24T17:15:00.007+01:00

“ El disseny d’una casa parteix de la comprensió del caràcter del terreny sobre el que s’ha de construir, del consens respecte del seu ús i del lloc en la comunitat i dels pressupostos, necessitats i sobre tot els somnis de les persones que l’habitaran “

Publicat al 1974 i recuperat per la col·lecció GG Reprints, aquest llibre busca la complicitat de l’usuari per a recuperar determinats aspectes de l’arquitectura tradicional.

El llibre està dividit en dos parts: una primera que parla sobre tres ciutats que destaquen per la seva arquitectura, així com una sèrie de projectes realitzats per Charles Moore i Donlyn Lyndon, MLTW.

La segona part, mitjançant exemples clàssics i moderns, parla sobre els temes fonamentals en el disseny d’una vivenda, tals com la topografia, el clima, les habitacions, les màquines i la importància dels somnis de les persones.

Tots els aspectes d’una casa han d’estar pensats i reflexionats; sempre ha d’haver una resposta darrere d’un gest. Malauradament no sempre és així, per això els autors han recopilat en el capítol Vuestras casas una sèrie d’excepcionals preguntes, reflexions i possibles respostes sobre les decisions que haurem de prendre si volem donar-li realment vida a la vivenda. El mèrit d’aquestes qüestions recau en que són formulades per als detalls insignificants, els quals sempre passem per alt.

títol La casa: forma y diseño autors Charles Moore/Gerald Allen/Donlyn Lyndon editorial Gustau Gili

valoració ++++++++++

deixant les coses clares

2008-02-20T20:53:00.003+01:00

Que la gent parli clar i donant la cara sempre és una qualitat admirable.
Que la gent parli per l’esquena i afirmin quelcom que un no ha dit és una qualitat detestable.

Totes dues afirmacions són certes, i tothom que tingui un mínim de sentit comú estarà d’acord amb ambdues.
Doncs aquestes dues qualitats s’han vist avui a la sessió de control del Parlament, fa poqueta estona, per cert.

De forma inusual - una sessió de control, entre d’altres, serveix per a que l’oposició pugui formular preguntes al President i a la resta de govern sobre quines mesures s’estan portant a terme per al bé del país – les preguntes han estat dirigides al Cap de l’oposició, el Sr. Mas, on aquest ha tingut que defensar-se de certes paraules que ell mai ha dit. I quina és la millor forma per parlar directament a tot Catalunya? doncs des del Parlament, la Casa de tots els catalans.

M’ha agradat que l’Artur Mas hagi parlat d’una forma tan clara i directe. Així no hi ha enganys i amb la política no es pot enganyar.

sort Kosovo !

2008-02-18T18:08:00.005+01:00

Degut als últims esdeveniments que estan marcant la política europea, em veig amb l’obligació moral de sumar-me al recolzament del procés d’independència portat per Kosovo.

La primera raó per la qual m’afegeixo a la voluntat del poble kosovar és per que ha estat un procés modèlic que s’ha portat amb l’elegància pròpia i sobirana que simbolitza la democràcia: 109 vots a favor en contra d’ 11 en la sessió que es va dur a terme al Parlament de Kosovo.
La segona raó és degut a la resolució del Consell de Seguretat 1244 de 10 de juny de 1999, on l’ONU va reafirmar el respecte de tots els estats membres de la República Federal de Iugoslàvia per a una futura autonomia pròpia.
En tercer lloc per que aquest procés l’avala la majoria dels estats que conformen la Comunitat Europea, tals com Anglaterra, França, Alemanya i Itàlia, i els Estats Units.
I quart i últim: per que és un brot d’esperança per a tots els pobles que estan lluitant per a que el dia de demà puguin decidir el seu futur lliurement mitjançant la pau i la democràcia.

Aquest procés d’independència, no obstant, també a servit per a desemmascarar el PSOE, i el que és el mateix, el PSC.
Perquè el govern d’Espanya ha d’anar en contra d’un procés lliure i democràtic, el qual li queda ben lluny d’aquí?
Tan sols per una raó, per que paraules com llibertat, Estatut, sobirania, igualtat, independència o autodeterminació els hi produeix un brot d’efectes secundaris com mal de cap, irritació, marejos i vòmits.

Així doncs, només puc cridar: SORT KOSOVO!

" la vivenda contemporànea "

2008-02-18T16:50:00.006+01:00

“ La conclusió més greu que ja se l’haurà formulat el lector és que les nostres idees no són noves malgrat ho semblin. Les idees aquí exposades han format part del pensament del col·lectiu dels millors arquitectes del segle i les han pogut portar a terme en les seves millors obres “.

La vivenda és un artefacte conservador i un fenomen molt complex que es presta poc al canvi. Aquest estudi, doncs, intenta fer una reflexió sobre la vivenda actual, tenint en compte els canvis de la societat en els últims anys, tan a nivell social, econòmic o tècnic.

Aquest estudi està plantejat des de dos vessants: el programa i la tecnologia. La primera, obra de Xavier Sust, parla sobre la situació actual de la societat, els plantejaments generals i la composició de la vivenda. La segona, d’Ignacio Aparicio, tracta sobre les consideracions arquitectòniques generals, la estructura portant, els tancaments i l’equipament interior. Aparicio també ens planteja tres propostes: la vivenda-caixa vers la vivenda-estoig, la vivenda perfectible vers la vivenda acabada i la vivenda-oficina vers la vivenda-vivenda.

Un cop finalitzat l’estudi sobre el programa i la tècnica hi ha una conclusió, titulada Una inquietant visió a la història, on analitza un seguit de vivendes referents degut al seu plantejament arquitectònic. Aquestes vivendes van des de la Casa Fuster de Domènech i Muntaner fins a les Unitats Veïnals d’Absorció de Higueros, passant per les Mark Towers de Wright.

És un llibre lleugerament tècnic i directe, el qual s’ajuda de plantes, croquis, diagrames o fotografies per reforçar el que s’explica en ell.

títol la vivenda contemporànea autors Xavier Sust/Ignacio Aparico editorial ITEC

valoració ++++++++++

la revolució

2008-02-14T21:25:00.013+01:00

Aquest és un magnífic relat de Slawomir Mrozek titulat La revolució.
Un cop que l'hagueu llegit, cliqueu el video, és un curtmetratge de Juan Pablo Martín Rosete (2002), titulat també La revolució...quina casualitat,no?
Per cert, aquest text està inclós en el llibre Casa collage.

“A la meva habitació el llit era aquí, l’armari allí i la taula al mig. Fins que això em va avorrir. Vaig posar aleshores el llit allí i l’armari aquí. Durant un temps la novetat em va animar.

Però l’avorriment va acabar tornant. Vaig arribar a la conclusió que l’origen de l’avorriment era la taula, o, més ben dit, la seva situació central i immutable. Vaig traslladar la taula allí i el llit al mig. El resultat va ser inconformista.

La novetat em va tornar a animar, i mentre va durar em vaig conformar amb la incomoditat inconformista que havia causat. Ja que va passar que no podia dormir amb la cara girada cap a la paret, posició que sempre havia estat la meva preferida. Però al cap d’un cert temps la novetat va deixar de ser-ho i només va quedar la incomoditat. De manera que vaig posar el llit aquí i l’armari al mig.

Aquesta vegada el canvi va ser radical. Ja que un armari al mig d’una habitació és més que inconformista. És avantguardista. Però al cap d’un cert temps…Ah, si no fos per aquest “un cert temps”. Per ser breu, l’armari al mig també va deixar de semblar-me una cosa nova i extraordinària. Calia dur a terme una ruptura, prendre una decisió terminant. Si dintre d’uns límits determinats no és possible cap canvi veritable, aleshores s’han de traspassar aquests límits. Quan amb l’inconformisme no n’hi ha prou, quan l’avantguarda és ineficaç, s’ha de fer una revolució.

Vaig decidir dormir dins l’armari. Qualsevol que hagi intentat dormir dins un armari, dret, sap que tanta incomoditat no permet dormir en absolut, per no parlar dels peus inflats i de la columna adolorida. Sí, aquesta era la decisió correcta. Un èxit, una victòria total. Ja que aquesta vegada “un cert temps” també es va mostrar impotent.

Al cap d’un cert temps, doncs, no sols no vaig arribar a acostumar-me al canvi –és a dir, el canvi continuava sent un canvi-, sinó que, al contrari, cada vegada era més conscient d’aquest canvi, ja que el dolor augmentava a mesura que passava el temps. De manera que tot hauria anat de primera si no hagués estat per la meva capacitat de resistència física, que va resultar tenir els seus límits.

Una nit no vaig poder més. Vaig sortir de l’armari i em vaig ficar al llit. Vaig dormir tres dies i tres nits d’una tirada. Després vaig posar l’armari a costat de la paret i la taula al mig, perquè l’armari al mig em molestava.

Ara el llit és un altre cop aquí, l’armari allí i la taula al mig. I quan l’avorriment em fastigueja massa, recordo els dies en què vaig ser revolucionari. “

no volem ministres!

2008-02-13T20:14:00.013+01:00

Com ja es va fer públic aquest cap de setmana, la JNC no vol la entrada de CiU al govern d’Espanya. Jo com a persona lliure que sóc, i a més com a militant de la JNC i de CDC, crec que tinc el dret de donar la meva opinió: NO VULL MINISTRES!
Així de simple i clara és la meva postura.

Com es pot entendre que un partit polític que es declara nacionalista català, pot formar part d’un govern espanyolista?
Som conscients que el tren del PP ja fa dies que ha passat de llarg i no tornarem a pujar-hi mai més. El PP va a una destinació totalment oposada a la nostra, però el PSOE del Zapatero, per molt “talante” que tingui, són idèntics amb el PP amb un aspecte: practiquen el més potent nacionalisme espanyol.

Com es pot plantejar que un partit polític, on l’objectiu del qual és el màxim poder per Catalunya, pugui formar part d’un govern que actua contra els interessos de Catalunya ?
No podem unir-nos amb les persones que ens insulten i que se’ns riuen.
Després de tantes “bromes” que ens ha fet el PSOE, i de retruc el PSC, els catalans hem de dir: “ prou ! “ i obtenir el màxim de Diputats per demostrar que de nosaltres no se’ns riu ningú i així, poder ser decisius. Però en cap cas formar part d’un govern mentider que practica el més pur anticatalanisme.

És més, que pintem nosaltres governant a Espanya ? Que se'ns ha perdut ? El nostre lloc, simplement, és al nostre País i aquest país es diu Catalunya.

" Casa collage "

2008-02-11T02:59:00.004+01:00

“ Pensar en el tamany que té la casa per al nen pot servir per a ser conscients d'aquest fet, però també per a pensar en la casa des d'un altre punt de vista. ”

Casa collage és un assaig sobre l’arquitectura de la casa, plantejat d’una forma divertida, molt il·lustrativa i sense entrar molt en aspectes tècnics, on et convida a reflexionar sobre aspectes de la vivenda, tals com les persones que l’habiten, la comunicació de les peces, l’automòbil, els jocs i els experiments realitzats sobre aquesta, l’equip domèstic, el bricolatge o les notícies de premsa que s’entrellacen amb diversos exemples de vivendes per a conformar una mirada polièdrica sobre la casa.

D’aquest llibre jo em quedo amb dos aspectes fonamentals: la forma com està dissenyat formalment (combina una pàgina de text i una pàgina amb il·lustracions) i com està dissenyat a vista del lector: contínuament és una lectura-joc, on la imaginació del lector és cabdal: cadascú se’l fa seu d’una forma diferent, per que cadascú té una casa collage dins el seu interior, tan sols és qüestió d’imaginar-la i treure-la, i aquest assaig et dóna una sèrie de claus per a poder-ho fer.

títol Casa collage autors Xavier Monteys/Pere Fuertes editorial Gustau Gili
valoració ++++++++++

" Més enllà de l'urbanisme "

2008-02-11T01:36:00.001+01:00

“ Fa uns 60.000 anys aparegué el primer ésser veritablement humà, i entre 1927 i 2005 la població de la Terra ha passat de 2.000 a 6.500 milions. ”

Aquest llibre de la col·lecció Descoberta i escrit per Albert Serratosa, doctor enginyer de camins, està format per sis articles de temàtica diversa on fa una sèrie de reflexions sobre els reptes que té la ciutat i el territori a dia d’avui.
Aquests articles triats es mouen entre dos nivells: un d’àmbit teòric que correspon als tres primers, i un de caire més “concret” o d’aplicació que són els tres darrers.

Els títols d’aquests escrits amb un to d’assaig són: Arrels filosòfiques de la planificació territorial, Onze reflexions sobre el creixement urbà, Camins de futur en l’ocupació del territori, Una introducció a Ildefons Cerdà, Del Pla Cerdà al Fòrum de les Cultures. Un segle i mig d’urbanisme a Barcelona i , finalment, L’espai català dins l’àmbit europeu.

M’agradaria destacar com la teoria, la història del creixement de la humanitat, la valoració dels diferents Plans a Catalunya i Barcelona, la figura d’Ildefons Cerdà i les reflexions que planteja per al futur, es barregen d’una forma molt subtil, fàcil i planera per a quelsevol tipus de lector.

títol Més enllà de l'urbansime autor Albert Serratosa editorial Publicacions de l'Abadia de Montserrat (PAM)

valoració ++++++++++

" Los ojos de la piel "

2008-02-08T02:34:00.002+01:00

" L'arquitectura és l'art de la reconciliació entre nosaltres mateixos i el món, i aquesta mediació té lloc a través dels sentits." Aquesta reflexió és un clar exemple del que Juhani Pallasmaa planteja en aquest llibre.

Aquest llibre, que inclou un pròleg de Steven Holl, és un assaig on defensa que la persona és el centre de tot, i on l’arquitectura, mitjançant els sentits - vista, oïda, tacte, olfacte i gust - ha de ser capaç de motivar i generar a l‘home una sèrie d’estímuls, tan interns com externs.
Rescata antigues teories sobre el coneixement, fa una crítica sobre l’ocularcentrisme, compara la visió narcisista i nihilista, planteja diferències entre l’espai oral i l’espai visual, discorre sobre la materialitat i el temps, defensa l’experiència multisensorial, analitza el significat de l’ombra, etc

Per finalitzar us transcric unes breus ratlles que fan referència al capítol de la Materialitat i el temps: “...l’arquitectura contemporània que es fa passar per la avantguarda es preocupa més pel propi discurs arquitectònic [...] que en donar resposta a les qüestions humanes existencials. [...] L’arquitectura ha passat a ser una forma d’art en perill d’extinsió.”

títol Los ojos de la piel autor Juhani Pallasmaa editorial Gustau Gili

valoració ++++++++++

el govern vulnera els drets sobre la propietat privada

2008-02-07T20:43:00.000+01:00

Ahir, dimecres 6 de febrer, vaig poder seguir en directe el Ple del Parlament de Catalunya (concretament la sessió 28.1), gràcies a la invitació del diputat per Convergència Democràtica de Catalunya, Carles Pellicer.
Vaig ser testimoni ocular i sonor de com aquest govern, que s’ auto proclama progressista i que fa bandera de la seva defensa sobre la llibertat de tots els catalans, va actuar de la forma més vil i baixa que un es pugui imaginar.
Si aquest govern defensa els interessos dels catalans…desgraciadament, crec que estem llestos.

Es va aprovar la proposta de llei sobre contractes de conreu, on l’objecte d’aquesta és la de desenvolupar i millorar l’activitat del sòl agrícola: res a dir, estic totalment d’acord!
El que ja no estic d’acord és amb dos aspectes. El primer lloc, que en cap cas es parla de conreu, tan sols d’una llei d’arrendament rústic, i en segon lloc, amb una sèrie d’articles i en especial del capítol sisè, on es dictamina que la Generalitat pot comprar qualsevol sòl rústic, vulgui o no vulgui el propietari.
Si a la Generalitat li fes gràcia un o una sèrie de terrenys, els podria comprar amb total impunitat, fins i tot, si el jornaler, el pagès, o en definitiva, l’amo d’un terreny rural, no el volgués vendre.
No existeix cap precedent en tota la comunitat europea d’una llei d’aquestes característiques o semblants!
Una mica de respecte per tanta gent que durant tantes generacions han estat lluitant per a que la gent del poble pogués manar sobre les terres.
Estem tornant al feudalisme de les mans, entre d'altres, dels republicans?

Trobo incomprensible que aquestes alçades de la història, en ple segle XXI, un govern d’un país capdavanter, de primera línia i dins la comunitat europea, aprovi una llei d’aquestes característiques, actuant així, contra els interessos de la llibertat individual i contra el dret de la propietat privada.
La propera llei contra la propietat privada que farà el govern, quina serà? Si el president Montilla li agrada la casa on visc, vindrà a viure amb mi? o em fotrà fora per quedar-se-la? I si el Saura s’enamora de la meva bicicleta, se la podrà emportar cap a casa seva com si res? O el Benach, que tan segueix el Barça, podrà comprar i endur-se’n el Camp Nou?